Mies vailla menneisyyttä (25/8/08)

Avui hem vist Mies vailla menneisyyttä (L’home sense passat) una pel·lícula d'Aki Kaurismäki (any 2002). L’argument és bastant simple: un home és apallissat mentre dorm en un banc, i quan es desperta ha perdut la memòria. El desenvolupament continua fins que se’n adona de qui és realment. Però allò que et fa mantenir l’atenció no és precisament saber qui és, sinó tots els diàlegs i situacions noves amb les que el protagonista es troba des de que es desperta sense memòria. És una pel·lícula amb molt sentit de l’humor i els diàlegs no tenen desperdici. Una de les millors escenes és quan convenç a uns músics arrítmics a conèixer el rock: quatre joves empanats sentats en el sofà d’una barraca escolten un rock i intenten com poden portar la pulsació amb el peu. Precisament la música, en aquest film, és el símbol de la llibertat, de trencar –encara que no gaire radicalment- amb un present que està estancat. Aquesta situació és paral·lela a la que viurà el protagonista, ja que el fet de perdre la memòria i tornar a començar significarà, per ell, una renovació del present, sentint-se més a prop d’ell mateix i cercant la felicitat. També m’ha agradat perquè mostra el tòpic de que la felicitat no depèn de coses materials, sinó que està relacionada amb les ganes de viure, de millorar un mateix, de relacionar-se positivament i mantenir la dignitat.