Un dia important

El dissabte es va celebrar el Dia de la Independència a tota Finlàndia, festa nacional des que el pais va aconseguir la independència de l'Imperi Rus l'any 1917. Aquest pais que no té ni gairebé un segle d'independència compta amb molts avencos socials respecte a Espanya, com per exemple el fet que els estudiants no han de pagar els seus estudis i que, a més, els universitaris reben una paga mensual de 450 euros el mes. No es increible?

El dissabte em va fer pensar en la tipologia de dies importants que existeix. Hi ha els dies importants a nivell nacional, internacional o interplanetari en el que a la gent els uneix un sentiment de classe o de pàtria o de comunitat i surten a l'exterior per a celebrar-ho en un ambient de festivitat col.lectiva. Després existeixen els dies importants a nivell íntim, personal, en el que uns certs esdeveniments que aparentment només influeixen en la vida d'un mateix fan que aquell dia sigui especial, diferent, i facin sentir l'alegria de viure i de ser únic.

El dissabte va ser un dia doblement especial ja que, a més de celebrar-se el Dia de la Independència, jo estava a Rovaniemi, fent una escapada a la vida helsinkiana, i em vaig trobar en plena comunió amb la natura, sentiment que em va fer sentir molt unida a la Mare Terra. Podeu imaginar-vos: 14h, s'està fent fosc. Si ens fixem, al fons del bosc, entre les branques, es veu una posta de sol amb colors rosats, un sol que no ha brillat en tot el dia però que està present al final de l'horitzó. Seguim pujant turonet amunt i finalment ens trobem endinsats en el bosc nevat, amb rens, ocells, esquirols, copes de neu autèntiques i un silenci absolut.

Contrast amb el moment present: acabo d'arribar a Hèlsinki, em queden 5 minuts per a que s'acabi la sessió d'internet en la biblioteca pública on em trobo, volia fer temps perquè m'he tornat a oblidar les claus dins l'habitació i encara no sé com entraré.

Espero que avui sigui un Dia Important per tots vosaltres!

Salut

Opus 114

Estel·la llega al conservatorio a las siete en punto. Se saca apresudaramente la chaqueta, el gorro y la bufanda, y los coloca en uno de los dos grandes percheros que hay en el hall. Una señora le pregunta algo en finlandés, ella supone que se refiere al lugar del concierto, y le indica las escaleras que conducen a la Sala de Música de Cámara. La señora asiente con la cabeza pero toma un rumbo distinto.

Tras ese confuso encuentro, Estel·la sube las escaleras y se sorprende cuando escucha el Allegro de la Sonata op. 114 de Brahms. Sólo pasan dos minutos! Tanta puntualidad la mata, ¿qué es eso de empezar un concierto con solo cuatro personas de público? ¿No pueden esperar como mínimo cinco minutos a ver si llenan un poco más la sala? Decide esperar a que acaben de tocar el primer movimiento para entrar cuidadosamente en la sala. Entretanto llega la mujer, que después de andar dando vueltas acaba encontrando el lugar. Sólo entonces Estel·la se da cuenta que va acompañada de un jóven, seguramente su hijo por la actitud casi servil que desprende. El jóven es alto y delgado, lleva gafas y parece tímido, no para de mirar al suelo y de afirmar con la cabeza cada vez que su –supuesta- madre le da alguna indicación u orden (eso Estel·la no lo puede corroborar ya que hablan un idioma que apenas conoce). La mujer parece cansada; sus quilos de más piden a gritos un sitio donde dejarse caer, y además va recubierta con una chaqueta de invierno que le imposibilita una respiración cómoda. Se apoya en el paraguas. Mantiene la compostura como puede respirando sonoramente, su cansancio y nerviosismo se hacen ver. Para la mujer, el Allegro que suena es más bien triste. Como no puede más, decide sentarse en el sofá, ya se levantará para el Adagio. Entonces, cuando el primer movimiento acaba, Estel·la entra sigilosamente y se sorprende de que nadie más la acompañe. Escoge la primera silla que queda a su derecha para no hacer más ruido del estrictamente necesario y pasar desapercibida (ya se sabe que en un concierto de "música culta" no se puede tan siquiera toser entre movimiento y movimiento). Empiezan a tocar el Adagio y de repente irrumpen en la sala la mujer y su hijo, como quien no quiere la cosa. Parecen nerviosos, casi podría decirse que ansiosos; han roto con la norma, y además han conseguido todo lo contrario a lo deseado: de repente son ellos el centro de atención, y los músicos (durante apenas un segundo) pasan a un segundo plano. Estel·la le facilita a la madre un sitio vacío que queda a su lado, ella acepta rápidamente, dejando a su hijo desamparado -parece preguntar con su cara de incredulidad dónde sentarse. La mujer se desentiende y por fin muestra un rostro de satisfacción: está sentada y escuchando el preciado concierto. El hijo, en cambio, se muestra cada vez más tenso, aunque no entiende bien por qué. Lo cierto es que no sabe donde sentarse, aunque la sala (que tiene una capacidad para 300 personas) está prácticamente vacía (puede que haya diez personas de público). Cualquier opción que elija exige un valiente esfuerzo por su parte, ya que o bien saca las chaquetas para ocupar unas sillas que quedan a su lado (ruido, que se hará notar inevitablemente) o bien pasa por delante de la primera fila, rozando literalmente a la clarinetista, para ir a ocupar un sitio disimulado detrás de una gran columna. Como ésta es la opción menos ruidosa –que no menos visible-, es a la cual accede. Por fin respira tranquilo en su escondijo. Qué pensará el público? Qué desfachatez la de este jóven! Qué pensarán los músicos? Gracias por interrumpir y desviar nuestra atención!

La música parece seguir implacable a los hechos. Al final del concierto, Estel·la habla con la pianista, y ésta le comenta entre risas “Did you see this boy crossing through the middle of the concert?".

Cottage

"17.50h, estació de tren de Hèlsinki. L’aventura comença. Ella truca per saber on estan, només falten 10 minuts per a que surti el tren. Ells estan arribant. Quan es troben, el Jordi comenta que s’ha oblidat la roba interior. Ella riu, com pot ser tan despistat? Un moment…o no! Ella també se l’ha oblidat! L’Albert riu, però ell s’ha oblidat el menjar. Tenen deu minuts per anar a buscar el que necessiten a les tendes de l’estació abans que surti el tren. Després d’aconseguir un parell de mitjons i algo de menjar pujen corrents al tren (sense comprar els bitllets).

Allà està esperant el Jean. El viatge transcorre entre rialles, vi de bóta i jocs de cartes. Quan arriben a Tampere una suau pluja els dóna la benvinguda a través del fals sostre de l’estació. Canvien de tren, en direcció Jämsä. Aquesta vegada van directament al bar. Tan intensament estan vivint el moment, immersos en l’ambient del tren i el sabor de la cervesa, que s’obliden de baixar a Jämsä, destinació final on es troba el cottage en el que passaran el cap de setmana. Més rialles. Un home –finès- s’ofereix a ajudar-los, i després de parlar amb el conductor, els explica que poden baixar a la següent parada (Jyväskilla) i agafar el tren que va en la direcció contrària. Arriben a l’estació i canvien d’andana. Tornen a canviar d’andana. I finalment agafen el tren. Aquesta vegada ja no hi ha equivocacions.”

Així començava el cap de setmana. Ens hem trobat amb la gent que vam fer el curs de finès a Rovaniemi, recordeu els primers posts del blog? Hem llogat un cottage (que és una caseta rústica de fusta, situada al bosc, al costat del llac, amb sauna i barques) al mig de Finlàndia i hem passat allà un parell de dies. Érem vint-i-dues persones. Valoro positivament aquesta experiència per diferents motius.

En primer lloc perquè he rigut molt. Hi ha hagut molts moments de fer el pallasso, de fer tonteries, de deixar-se anar, amb persones que m’han fet sentir com a casa, i han fet (hem fet) que el temps passés volant. En segon lloc per l’autogestió, ja que no hem necessitat cap coordinador general per organitzar el cottage, cadascú ha posat de la seva part (evidentment alguns han fet més que altres), i hem compartit tot el que teniem. En tercer lloc perquè hem prescindit de coses materials ja que no teniem ni dutxa, l’aigua de la sauna venia del llac, el lavabo era a les fosques i d’aquests arcaics que no tenen ni cadena i molts dormien a terra. I finalment perquè he provat noves experiències, i això sempre està bé: he anat en canoa en un llac a Finlàndia i he provat la sauna mixta.

Streptococcus i trasllat

Es comença a notar el fred i la foscor. Estem a 5 graus i a les 5 de la tarda és fosca nit. Circumstàncies perfectes per a que els bacteris saltin d’un cos a un altre mentre fas el cafè. Són molt espavilats, els bacteris. Només amb l’aire i una curta distància ja en tenen prou. Qui haurà sigut? No paro de preguntar-m’ho. Qui m’haurà passat l’streptococcus tipus A, que és el bacteri encarregat de produïr inflamació a la gola o, el que és el mateix, amigdalitis? No aconsegueixo esbrinar-ho, però el fet és que porto des del dijous trobant-me malament i ahir el doctor em va dir que fes repòs durant tres dies, begués molt líquid i prengués antibiòtic. Així que jo, encantada. Tenir tot el temps del món per estar per casa sense obligacions, per mirar com es fa de dia (si vull, sinó corro la cortina), per fer les siestes que vulgui, per mirar pel•lícules, llegir, pensar.

L’inconvenient, és clar, és que em costa parlar, tocar (la flauta), beure i menjar. La gola se’m asseca moltíssim, i com que no vull empassar saliva perquè em molesta molt, el que faig és que quan ja no puc més bec líquid. Cada dia bec una mitja de 3 litres (no diré de què!). Quan dormo estic constantment aixecant-me a beure aigua i treient les mucositats per diferents vies. Tinc ganes de poder dormir 8 hores en condicions!

Quines pel•lícules he vist? Us faré una mica de crítica cinematogràfica. Avui he mirat El color púrpura o, el que és el mateix, dues hores i mitja amb les emocions a flor de pell. Pels qui no hagueu vist aquest clàssic, us l’hiper-recomano. És del tipus Como agua para chocolate o Tomates verdes fritos, pel•lícules que, per molt llargues i generacionals que semblin, quan arriba el final encara voldries veure’n més. Està ubicada a principis del s.XX a EEUU. Reflexa el masclisme i el racisme, però també l’amor i la dignitat. Com pot ser que a una dona negra li caiguin 8 anys de presó per negar-se a ser la criada d’una dona blanca? Com pot ser que una dona blanca se senti atacada per homes negres quan aquests només estan intentant ajudar-la? Com pot ser que un home maltracti a la seva dona i es senti després com un gosset al costat de la seva amant? Com pot una dona aguantar tota una vida al costat d’un home que la maltracta, i esperar fins a que la evidència ja no pot ser més evident per posar “els punts sobre les IES”?

Més pel•lícules: El Milagro de Anna Sullivan. Un altre clàssic que, en aquest cas, mostra la força de l’educació. Perquè mostra el tòpic que el mestre ha de comprendre l’alumne i buscar tots els recursos inimaginables per a que l’alumne pugui aprendre. Perquè tracta el tema de les discapacitats no com un problema sinó com un fet més que s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar el model d’ensenyament-aprenentatge. I, per últim, perquè l’Anna no es conforma en aconseguir disciplina per part de la seva alumna, sinó que li vol donar les eines per arribar a l’autonomia, vol que comprengui el significat del llenguatge (és boníssim quan el pare diu “el aseo está cerca de la perfección” i ella li contesta “el aseo no está cerca de nada! La obediencia sin comprensión también es ceguera.”).

Pel que fa a llibres estic amb Krishnamurti (Sobre el amor y la soledad) i E. Herrigel (Zen en el arte de tiro con arco). Porto tota la vida intentant llegir un llibre i després un altre però no puc. Necessito sempre tenir dos entre mans com a mínim! Els trobo tan interessants els dos que vaig combinant la lectura. Estic arribant al Nirvana amb aquests llibres! És broma, però si que estic canviant una mica la perspectiva. M’estic adonant –suposo que això és un procés gradual i progressiu- que la ment funciona de manera que sempre vol la nostra atenció, i de vegades els pensaments que tenim no són gaire productius, o fins i tot perjudicials. Des de les filosofies orientals el que es sol dir que vivim esclavitzats per la ment, i potser si que és cert. No us vull donar la txapa amb el tema que, tot i que jo el trobo molt interessant, sé que a molts de vosaltres potser us aborreix o penseu de forma totalment oposada. Només dir que sóm el que pensem i sentim el que pensem. I si arriba un punt en que els sentiments d’angoixa es repeteixen sovint i veus que els pensaments sempre acaben portant-te al mateix lloc, finalment penses en alguna manera d’enfocar diferent, en canviar la perspectiva. Aquí és on estic. A veure què passa!

Fins aquí l’streptococcus. A partir d’aquí el trasllat. He trobat una habitació a Clavis, que és la residència pels estudiants de la SibA. És petita, però té lavabo i cuina. Pago un lloguer econòmic per ser Hèlsinki i puc anar caminant a l’escola (està a un quart d’hora). L’edifici té sauna, rentadora (per només 1€, no m’ho puc creure!), aules per estudiar (amb piano i tot!), internet (només al menjador), i fins i tot habitacions amb trastos vells que pots aprofitar en cas que necessitis, per exemple, una torradora. Dijous faré el trasllat. Com són les coses, fa una setmana pensava que al novembre compartiria pis amb el Raymond, un anglès de 60 anys. Si hagués estat així, estic segura que només amb dir-nos bon dia ja li hagués passat l'streptococcus!

Free improvisation group

Fa un parell de dies vam fer el tercer assaig del grup d'improvisació lliure. La iniciativa és de la Neele, estudiant de composició amb inquietuds experimentals.

Per a què us feu una idea de com són els assajos. En primer lloc, cada assaig la formació és diferent. El primer assaig erem un quartet (dos pianos, violí i flauta), el segon un septet (tres pianos, veu, flauta, violí, cello) i el tercer un trio (piano, violí i flauta)! Què passarà la setmana vinent?

En segon lloc, hi ha dos tipus d'improvisació: la que és totalment lliure i la que està predefinida per algunes normes o regles del joc. Aquestes poden ser: tocar 2 contra 1, tocar a diferents tempos, fer obstinatos i que algú sobresurti, tocar en petits grups de 2-3 i anar rotant, fer dos grups i que un dels dos escolti i l'altre toqui...

Tinc curiositat per buscar informació sobre més exercicis d'aquest tipus, ja que la llibertat total a l'hora d'improvisar penso que pot arribar a ser contra-produent, sobretot quan es toca amb dos o tres persones alhora.

Per mi és un espai d'experimentació, aprenentatge i joc. Experimento amb la flauta, gairebé la tracto com si tingués una vida pròpia, de manera diferent que quan toco una partitura. Estic en contacte amb ella i la toco, la sento, la desmonto, canto al mateix temps...En l'últim assaig vaig estar gairebé 5 minuts jugant només amb el cap i, tot i que no era el primer cop que ho feia, vaig descobrir noves possibilitats sonores, com el so de balena. De vegades em quedo tan endinsada en tot aquest món experimental que m'oblido de les regles del joc inicial.

Al mateix temps aprenc a escoltar i a pensar què vull dir. De vegades no ho sé, i aleshores callo i escolto. Sense pressa.

Por

L'excitació inicial està donant lloc a la rutina quotidiana. Comença l'experiència de veritat, em trobo a mi mateixa igual que em trobava a Barcelona. Serà qüestió, doncs, d'enfrontar-me a les meves pors, les que portava sense desitjar-ho a l'equipatje. Ja va sent hora de deixar que surtin cap a fora i tractar-les pedagògicament. És a dir, comprenent-les i donant eines per a que assoleixin l'autonomia respecte la seva propietària (jo mateixa).

Algú de vosaltres ha llegit "Anatomía del Miedo", de J.A. Marina? Li tinc unes ganes!

Soundpainting

Quan vaig rebre el mail de la SibA* informant-me que feien un curs de Soundpainting, el primer que se’m va passar pel cap va ser una barreja artística entre pintura i música. Aleshores vaig recordar un concert que vam fer l’Anna Belmonte i jo a Lliçà de Vall fa poc més d’un any, on tocàvem duos de flauta i saxo i amb els peus descalços sobre cartolines amb pintura anavem fent dibuixos simultàniament, alhora que el públic podia deixar còrrer la imaginació dibuixant el que volguéssin (havíem col·locat papers i colors entre les cadires per a aquest propòsit).

Però de vegades la intuició falla. El Soundpainting és Life composition com diuen en anglès. O sigui, composició en directe. Per a que us feu una idea de què va el tema: tenim una orquestra i un director que, en comptes de dirigir una partitura, dirigeix-composa a través de gestos (i, evidentment, sense partitures). Quan fas soundpainting has de pensar en Qui, Què, Com i Quan. La resposta a aquestes preguntes es materialitza amb els gestos, que poden significar: tocar tots junts, una nota llarga, pianíssimo, ara. O bé, tocar només el vent fusta, moltes notes curtes i agudes, entrar poc a poc. Hi ha infinitat de combinacions possibles. Així, el compositor-director va creant l’obra en el mateix moment, escoltant el material que l’orquestra li ofereix i conduint-lo.

No només és música, també hi cap dansa, teatre, arts visuals i electrònica. En paraules wagnerianes, és una obra d’art total. A més, hi ha interacció amb el públic. El compositor-director pot girar-se cap al públic i demanar gestualment que cantin, es moguin o piquin de mans. Es trenca la barrera solemne i rígida entre músics i públic. Per fi un concert en el que el públic no és un element a part, que resta passiu fins al final. Alessandro Baricco, l’escriptor de El alma de Hegel y las vacas de Wisconsin, estarà content si coneix aquesta disciplina. Per què? Doncs perquè en aquest llibre defèn la tesi que la música clàssica actualment es troba en un punt mort, que els músics “clàssics” d’avui en dia no tenen en compte el context contemporani i segueixen reproduint esquemes clàssics de concert, on el públic és un element passiu, on la música ja no té el sentit original que podia tenir quan es va crear, on, en definitiva, la música clàssica no deixa de ser una utopia transitòria.

A més de trencar la muralla entre músics i públic, el soundpainting trenca amb diversos tòpics de la tradició musical occidental. Comencem per la disposició dels músics, que ja no es separen per timbres. Com el director té gestos específics per a cada timbre, no cal que aquests estiguin sentats tots juntets com si fóssin un ramat d’ovelles. És més, el director-compositor busca la heterogeneïtat tímbrica i disciplinària (actors, músics i ballarins es troben al mateix espai). En segon lloc, no existeixen els errors. Quan algú s’equivoca i no respòn al gest del compositor, té la obligació de continuar amb l’error. El compositor ja s’espavilarà per aprofitar aquest nou material. A mi, aquesta concepció em fa sentir lliure. Tota la vida que els professors d’instrument et fan sentir malament quan t’equivoques i de cop et diuen que no, que dels errors s’aprèn. I, de fet, és allò més natural. Com podriem aprendre a viure sense equivocar-nos? Hi ha algú que neixi perfecte? És més, hi ha algú que hagi arribat a la perfecció al llarg de tota una vida? En tercer lloc, es barrejen tots els estils musicals que es vulguin. Cada estil té un gest diferent, i el compositor els pot utilitzar lliurement. Així, en un concert es poden escoltar pinzellades de folk, jazz, clàssica, rock…Finalment, és, en paraules del Dani, un joc. Un joc perquè el compositor juga i els músics (i ballarins i actors…) juguen, improvisen, escolten atentament el que passa.

A nivell pedagògic ofereix moltes possibilitats de treball amb nens i joves. Pot ser molt útil a l’hora de jugar, precisament, amb els instruments, amb els recursos que ofereixen. Pot servir també per perdre la por a equivocar-se, per explorar la creativitat (els estudiants poden tocar i poden dirigir també), per aprendre a escoltar-se uns als altres. Pot servir per a que els estudiants vegin les varietats sonores que el seu instrument ofereix.

A mi, personalment, fer el curs d’iniciació al Soundpainting amb el seu creador (Walter Thomson) i acabar la setmana fent un concert a la Helsinki Design Week m’ha fet pensar, m’ha fet disfrutar i m’ha servit molt. He trencat una barrera, he anat fins al final de la meva curiositat. Des de llegir el mail i pensar que era música i pintura fins al concert. He trencat prejudicis també. I m’ha fet pensar en les possibilitats infinites que tenim al nostre abast per conèixer coses, per descobrir, per aprendre. Qui millor que cadascú de nosaltres pot aproximar-se a l’altre, a allò desconegut? I, sobretot, per què no començar a trencar tòpics que tots tenim arrelats?

*Abreviació de Sibelius Akatemia.

Segona etapa

Avui és 1 d'octubre, porto un mes vivint a Helsinki. I dos mesos a Finlàndia. "Minä opiskelen suomea yliopistossa" (estic estudiant finès a la universitat) i intento preguntar les coses en finès quan vaig a comprar: "Paljonko se maksaa?" (quant val?), i utilitzar les paraules quotidiaes més comuns com "kiitos, ole hyvaa" (gràcies, de res). Per sort la pronunciació no és gaire complicada, només cal pensar en accentuar la primera síl·laba de cada paraula i no oblidar que les preguntes no tenen una entonació ascendent sinó descendent.

Ja fa un parell de setmanes que les classes han començat a la Sibelius. Quan vaig decidir marxar d'erasmus l'any passat m'imaginava que estaria a Helsinki estudiant flauta clàssica, ja que era la meva assignatura principal a l'esmuc. Però vés per on que a finals d'agost vaig pensar: i si demano que em canviïn a jazz què pot passar? Així que vaig arribar a Helsinki tota convençuda i els hi vaig dir que jo em canviava d'àmbit, que si podia fer classes de jazz en comptes de clàssic. I mira, he estat de sort. Els finesos són gent molt maca i no m'han posat problemes. Jo encara no m'ho crec, però bé, és així. Tant de temps patint i volent canviar i ara "patapam!" ja està. O sigui que ara em toca posar-me les piles i estudiar estudiar estudiar. Escoltar escoltar escoltar. Disfrutar de la música. Però....shhhht! no escampeu la notícia, que els de l'esmuc no es poden enterar. En el learnment agreement simplement posarà que he estudiat flauta, sense especificar quin estil. Així m'ho podran convalidar pel clàssic.

A més d'estudiar flauta jazz, faig acompanyament de piano (blues, beattles, pop...), dansa africana, teòriques de jazz i improvisació. La pedagogia continua de forma latent, en breu començaré un pràcticum erasmus (ens ensenyaran com funciona el sistema d'educació musical a Finlàndia mitjançant observacions de classes en els diferents nivells educatius), i probablement didàctica de l'instrument.

Totes les assignatures m'agraden. Tinc temps per llegir, sortir, anar al gimnàs, veure pel·lícules. Els menús continuen sent d'allò més econòmics (2,50). Les condicions són òptimes per a un bon aprenentatge i per al cultiu de la felicitat.

Arktikum (21/8/08)

La setmana passada vam anar a l’Arktikum, que és un museu-centre d’investigació sobre el Cercle Polar Àrtic.




D’entre les coses que vam veure (cultura sami, canvi climàtic i contaminació, política i reptes de futur), m’agrdaria explicar-vos un fenòmen molt típic i fascinant: les Northern Lights o Aurores Boreals. En aquesta foto estem mirant una simulació d'Aurore Polars:





Segons la Viquipèdia..."una aurora, aurora boreal o aurora polar és un fenomen lluminós que es produïx quan una ejecció de massa solar composta per partícules carregades (electrons) xoca amb els pols nord i sud de la magnetosfera terrestre, produint una llum difusa però predominant projectada en la ionosfera terrestre, composta de partícules protòniques que difonen el color. Si té lloc a la zona polar nord s'anomena aurora boreal i si és a la zona polar sud, aurora austral.
Les aurores boreals no sempre són del mateix color, si no que depenen de l'obliqüitat amb què xoquen contra el pol. Sense la magnetosfera que ens protegeix aquestes partícules produirien grans danys i un augment de la temperatura. Cada vegada que es produeix una ejecció de massa solar, els satèl·lits SOHO i ACE, al localitzar-se fora de la magnetosfera queden danyats si una d'aquestes tempestes s'aproxima."


Segons la meva visió, les Aurores Boreals són un fenòmen increïblement bell que la natura ens ofereix de forma gratuïta, tot i que haguem de pagar el viatje fins al cercle polar àrtic. Només es poden veure a l'hivern i quan el cel està clar. Els videos que he vist i les fotografies són per flipar...a veure si us animeu a venir aqui a l'hivern!

Dia a dia (25/8/08)

És curiós que a aquestes alçades us expliqui el meu dia a dia. Ho és perquè demà serà l’últim dia “normal”. Aquí els dies són llargs. M’aixeco a les 8.30h i a les 9h surto de casa. Agafo la bicicleta i recorro els 3,5km que em separen de la universitat, lloc on es fan les classes de finès. El camí, quan el faig sense pressa, és preciós. Creuo dos ponts, amb unes vistes al riu Ounaskoski impressionants. Tot i ser la capital de Lapònia, Rovaniemi és una ciutat-poble, ja que té molt espai (carrers amples on no s’acumulen les masses) i hi ha molts jardins i parcs.

Precisament molt a prop de la universitat hi ha un caminet de fusta que porta des del carril bici fins a un llac. Avui per fi m’he aventurat a entrar-hi, fins ara quan passava per allà pensava: què hi deu haver allà al final?

La primera part de les classes és de 9.15h fins a les 10.45h. Després hi ha una pausa per dinar fins els 12.15h, i tornem a tenir classes fins les 13.45h. El dinar surt per 2,50€ amb el descompte d’estudiant, i consisteix en una amanida amb pa i mantega o formatge (hi ha fins a 5 varietats diferets de pa) i després un plat que combina hidrats de carboni (patates, pasta o arròs) amb proteïnes (peix, carn o llegums). També hi ha una varietat per als vegetarians (avui per exemple hi havia toffu). Ah! I inclou també beguda (aigua, suc insípid i cervesa cassolana insípida, a més de llet i una espècie de kèfir molt popular a Finlàndia).

Tot i que la profe diu que el finès no és difícil, si que ho és concentrar els elements bàsics en un mes. Tot el vocabulari és diferent del català, el castellà o l’anglès, i les regles gramaticals són complexes (hi ha un munt de terminacions diferents depenent del partitiu, el genitiu…). Tot i així, és interessant i peculiar. Demà passat tenim l’exàmen final del curs. Així que avui i demà toca posar-se les piles. Minä opiskelen suomea (jo estudio finès). La professora és la Vilja, una noia que fa poc que dóna classes i que li encanta la seva feina. Cada dia fem jocs per parlar entre nosaltres, a més de fer exercicis per escrit. Cada dia hi ha deures i exàmens setmanals.

Després de les classes, a les 14h, tenim la tarda lliure o bé fem activitats culturals com les que ja he descrit. Hi ha dies que em sento amb més ganes de fer gresca amb la gent, però avui em sento solitària i estranya. En aquests moments m’enrecordo d’un llibre que vaig llegir fa anys: Un hombre con un tenedor en una tierra de sopas, d’en Jordi Sierra i Fàbregas. He estat a casa soleta tota la tarda, he tocat la flauta també.

Ara és mitjanit. Acabo d’arribar a casa. L’Alba m’ha convidat a sopar, érem el Jordi, la Catherine, el Jean, l’Alba i jo. M’ho he passat molt bé. Després hi ha hagut una festa espontània a casa dels txecs, i ha sigut divertit. Ara em sento ben diferent que fa unes hores. És increïble com pot canviar l’estat d’ànim en qüestió de minuts si et sents ben acompanyat. La veritat és que tot és relatiu!

Aquest mes està passant volant. Només queden 5 dies perquè marxi a Helsinki! Què m’espera a la ciutat?

Mies vailla menneisyyttä (25/8/08)

Avui hem vist Mies vailla menneisyyttä (L’home sense passat) una pel·lícula d'Aki Kaurismäki (any 2002). L’argument és bastant simple: un home és apallissat mentre dorm en un banc, i quan es desperta ha perdut la memòria. El desenvolupament continua fins que se’n adona de qui és realment. Però allò que et fa mantenir l’atenció no és precisament saber qui és, sinó tots els diàlegs i situacions noves amb les que el protagonista es troba des de que es desperta sense memòria. És una pel·lícula amb molt sentit de l’humor i els diàlegs no tenen desperdici. Una de les millors escenes és quan convenç a uns músics arrítmics a conèixer el rock: quatre joves empanats sentats en el sofà d’una barraca escolten un rock i intenten com poden portar la pulsació amb el peu. Precisament la música, en aquest film, és el símbol de la llibertat, de trencar –encara que no gaire radicalment- amb un present que està estancat. Aquesta situació és paral·lela a la que viurà el protagonista, ja que el fet de perdre la memòria i tornar a començar significarà, per ell, una renovació del present, sentint-se més a prop d’ell mateix i cercant la felicitat. També m’ha agradat perquè mostra el tòpic de que la felicitat no depèn de coses materials, sinó que està relacionada amb les ganes de viure, de millorar un mateix, de relacionar-se positivament i mantenir la dignitat.

Nordkapp (22-24/8/08)

Aquest cap de setmana hem marxat a Nordkapp, el punt geogràficament més al nord del continent europeu, que es troba a Noruega. Érem 4 cotxes i 17 persones. Vam marxar el divendres a les 5 de la tarda, i vam arribar al càmping el dissabte al matí, després de parar unes hores per dormir. Allò més famós de Nordkapp és el sol de mitjanit, però és al juny. A l’agost, i amb molta sort, es pot veure com surt el sol a les 3 de la matinada. Nosaltres no vam tenir sort…Fa 11 anys, que hi vaig anar amb la familia (us enrecordeu?!) si que vam veure el sol, i va ser espectacular.

Des del Nordkapp vaig disfrutar d'aquestes vistes, i em vaig sentir petita davant la immensitat del mar...



El dissabte vam fer una excursió fins al Nordkapp “de veritat”, on només hi pots arribar caminant. Eren 18 km entre anada i tornada. El dia estava completament enboirat, plovia i el terra estava ple de bassals. Feia molt de fred. Però tot i així l’expedició –formada per 10 persones- no es va fer enrere i vam arribar, encara que xops, fins al final. El paisatge va valer la pena, fins i tot l’arc de sant martí estava allà per fer-ho encara més maco, tot plegat. En aquestes situacions límit em sorprenc a mi mateixa. En aquesta foto podeu veure la boira que hi havia:

L’últim dia, diumenge, vam passar per Kirkeporten, on hi ha una roca molt famosa perquè esta foradada i forma un arc.

Allà vam disfrutar d’unes vistes fantàstiques i vaig poder fotografiar uns quants rens. La millor foto és aquesta, i no hi ha paraules per descriure-la...

Després ja vam tornar cap a Rovaniemi. El viatge en cotxe va ser bucòlic, la música acompanyava el paisatge canviant. Vam passar per Noruega, Suècia i Finlàndia. Quan érem a Suècia vaig pensar molt en el Simon, en tots els bons moments que hem passat junts, i que ja han quedat enrere.

Mentre mirava un ren blanc, em vaig plantejar si entre ells deuen tenir també un cànon de bellesa. Deu sentir enveja un ren marró quan mira un ren blanc? Sentiran més atracció pels rens blancs o pels marrons? O per tots dos igual?

Vam arribar diumenge a mitjanit, i avui, dilluns, un altre cop a les 9h a la universitat.

Música finesa (22/8/08)

L’activitat cultural del divendres va ser escoltar algunes cançons fineses (de pop, rock, folk, etc) i puntuar-les de l’1 al 10 per fer un rànquing de la millor i la pitjor cançó. Això anava acompanyat amb un dossier amb les lletres traduïdes i una explicació de cada grup.
El grup que més em va agradar es diuen Semmarit, un cor masculí que incorpora elements de pop però sempre a capella. La cançó que vam escoltar es diu Taina.
Els altres grups que vam escoltar, són: Eppu Normaali (grup de pop-rock), Olavi Virta (cantant i compositor de tangos, un gènere molt popular a Finlàndia), Lordi (el grup de heavy que va guanyar eurovisió fa 2 anys, i que surten a l’escenari disfressats de monstres), Eläkeläiset (que fan versions de pop i rock), CMX (grup de rock), Värttinä (grup de folk), Nightwish (metal), Rauli “Badding” Somerjoki (rock), Antti Tuisku (electrònica), Apulanta (rock, punk-rock), Amoc (rap sami), Tulenkantajat, Dingo (banda molt famosa) i Kaija Koo (cantant).
Si voleu informació a la web…
www.eppunormaali.fi,
www.semmarit.fi, www.myspace.com/semmarit,
www.humppa.com (del grup Eläkeläiset),
www.myspace.com/cloacamaxim (CMX)
www.varttina.com, www.myspace.com/varttina

Tinc ganes de marxar a Helsinki. En uns dies ja s’haurà acabat la curta estada a Rovaniemi, i començaré a estudiar a l’acadèmia Sibelius. Tot i que ha estat una experiència maca, no em puc imaginar aquí tot l’any (a Rovaniemi) sense fer res més que estudiar finès i fer activitats culturals amb els erasmus. Necessito fer música i viure en una gran ciutat. Tot i així trobaré a faltar els bons moments que he passat aquí, que no han estat pocs.

Festa de pijama (20/8/08)

Avui hem fet una festa de pijama. Era curiós veure’ns a tots i a totes amb el pijama, bebent cervesa com a bons erasmus. Hi ha hagut premis per al pijama més divertit, el millor i el més sexy, dividit en categories de nois i noies. M’he sentit molt extranya fent el passe de models per mostrar el meu pijama, però en el context de la festa tothom ho ha fet, i el que hem valorat no ha estat el físic sinó el pijama i la manera de mostrar-se davant dels altres.

Amparo and Manoli

Viatge a Inari (15-17 d'agost)

1. Vistes des del llac que estava on dormiem a Inari.

2. Rens.

3. Ren.

4. Típic vestit anti-mosquit.

5. Típica dutxa que et trobes a tots els WC de Finlàndia.

6. Sembla una nevera...

7. ...però és una màquina per secar roba.

8. Tpicis dibuixos finesos (Mumis)

9. Típica cabana sami.

10. Més vistes del llac d'Inari.

11. Salmó fet amb molta paciència i amor a foc lent dins la cabana anterior.

12. El mateix llac d'Inari (on ens banyavem després de la sauna).

Ounasvara, Rovaniemi de nit, buscant or i altres

1. Vistes des d'Ounasvaara, un turonet de Rovaniemi des d'on hi ha la millor panoràmica de la contrada. Es pot observar, a l'esquerra, un trampolí d'esquí.

2. La torre de l'església per la nit (amb la creu vermella).

3. El pont que atravessa una part de la ciutat amb l'altre.

4. Buscant or en una mina que hi ha a prop d'Inari.

5. Típica senyal finesa.

6. Típica escala finesa.

7. Passador de fusta per sobre d'una zona fangosa (a Ounasvaara).

8. 5 marques de iogurt de vainilla.

9. Un collaret fet per mi que simbolitza els dos ocells de la felicitat.

Viatge en tren, Santa Claus i goma elàstica

1. A l'estació d'Oulu, que queda al sud oest de Rovaniemi.

2. En tren des d'Oulu a Rovaniemi.

3. Al poble de Santa Claus!

4. Al poble de Santa Claus hi ha un cartell amb les distàncies cap a diferents ciutats...Madrid queda prou lluny.

5. Aqui en comptes de piscines tenen aquesta cinta elàstica per saltar!