Experiència 1. Són les 9 del matí i ens trobem a la classe de Body Mapping, una assignatura enfocada a conscienciar-nos sobre la relació entre el cos i l’instrument. Avui hem de tocar algún fragment davant dels altres. La profe (Liisa Ruoho, flautista finesa) pregunta “Qui més vol sortir a tocar?”, i jo aixeco la mà. Agafo les partitures de Cafè 1930 (de La Història del Tango, de Piazzolla) i surto davant les companyes. Toco la primera part. Paro. La Liisa em pregunta què m’ha semblat i jo sóc sincera, no m’ha agradat, l’afinació era imprecisa i el so no era homogeni. Mentre tocava estava preocupada pensant en això i cada cop estava més nerviosa pensant en que els altres m’estarien criticant. L’entusiasme del principi s’ha transformat en decepció. On ha quedat la música? Si jo m’estic jutjant mentre toco, qui s’encarrega de transmetre la música al públic?
Experiència 2. Són les 7 del vespre i ens trobem a la Sala d’Actes. Avui fem el concert final de l’assignatura Performance and Study Coaching, destinada a millorar en el procés personal d’estudi de l’instrument per tal de tocar en concert amb seguretat. Avui toquen tres trompetistes, una violinista i jo. Sóc la última. En el seu dia vaig decidir que no volia tocar una peça clàssica, ja que aquest any no he fet classes d’interpretació clàssica, sinó que he dedicat tot el curs a endinsar-me en el món de la improvisació i el jazz. Quan arriba el meu torn agafo la partitura d’Armando’s Rumba (de Chick Corea), i surto a l’escenari juntament amb el Dani (piano) i Kimmo (contrabaix). Abans de començar m’imagino a la plaça de la Virreina, a Gràcia, una tarda d’estiu, amb els amics, una guitarra rumbera i una cervesa a la mà. Em sento relaxada i amb ganes de començar. Toquem la peça i la disfruto, i no m’importa si estic afinada, si m’equivoco en alguna nota o si en algun lloc el so no és perfecte. Tampoc em preocupa el fet de no dominar el llenguatge del jazz. Hi ha alguna cosa en la música que pot més que tot això, que m’arrossega a una altra dimensió i fa que per sobre de tot estigui disfrutant.
Tocar en concert és un acte de desprendiment d’un mateix, hem de poder oblidar com és la nostra tècnica i concentrar-nos en la música. Cal adoptar una actitud professional i deixar el victimisme en un racó.
Però com és el procés que ens porta a gaudir mentre estem a l’escenari? Quins factors són importants a l’hora de fer música?
Ara és quan torno enrere en el temps, a la classe de didàctica. La Marisa Pérez ens deia que un concert es comença a preparar setmanes, mesos abans, a casa. Com? Com ha de ser aquest estudi? Partim de la base que la música és art. Si acceptem aquesta premisa, veiem que és essencial donar-li un sentit únic, personal i intransferible al material que tenim entre mans. En una paraula, necessitem fer nostra la música que estem tocant. Cal comprendre l’estructura, l’harmonia, els canvis de caràcter que hi ha. I un cop tenim aquests ingredients, posar-li les espècies, el toc personal. Aquí és on intervé la imaginació per comprendre la peça que toquem, ja sigui a través d’històries, persones, colors, textures, sabors, instruments...Si comprenem tot això, la tècnica ja ve pràcticament sola. És a dir, que serem nosaltres mateixes les que veurem quins punts cal treballar i dissenyarem els nostres propis exercicis.
La tècnica és important, però ha d’estar al servei de la música. Tinc els meus dubtes que practicar so i escales amunt i avall cada dia sigui la causa de poder tocar bé una peça en un concert. Qui millor que una mateixa sap el que necessita millorar? Per què seguir uns llibres de tècnica que han estat escrits fa 100 anys? És més, diria que el fet d’obsessionar-se amb una bona tècnica pot ser un motiu per oblidar el més important, que és fer música.
Ens han insistit molt en fer escales i notes llargues, però algun cop ens han dit que si trobem l’equilibri corporal (si relaxem la nuca i la mandíbula, si pensem en la columna i en la cadera, si pensem en la ressonància nassal i relaxem les espatlles, per posar algun exemple) el so pot millorar immediatament? Algun cop els professors de conservatori ens parlen de la relació directa que hi ha entre comprendre el funcionament del cos amb obtenir uns resultats musicals?
També hi ha un altre aspecte que és important a l’hora de gaudir de la música, i és el fet de compartir-la. Tocar amb companys, analitzar música conjuntament, fer jams sessions improvisades, escoltar a les amigues i comentar-se coses mútuament. Escoltar i no jutjar, veure els altres com oportunitats per crèixer junts i no com a competència. Volia comparar dues experiències per tal d’exemplificar el que dic. La primera, una acordionista que està acabant el màster d’interpretació. M’explica que es passa moltes hores al dia sola, tancada a l’habitació, estudiant. Quan té concerts, també està sola i no té ningú per anar després a comentar la jugada. La segona, un noi que fa música de forma amateur, té el seu grup de punk-rock i toquen versions pels pobles. M’explica entusiasmat que fer concerts, per ell, és una experiència sobretot per disfrutar fent música amb els amics. Quin dels dos disfruta més fent música? La primera té una tècnica brutal, el segon demana disculpes per l’afinació abans de començar el concert.
No tinc la resposta a totes aquestes preguntes, ni la vull tenir. He tingut durant massa temps respostes a preguntes que ni tan sols m’havia formulat. Respostes que s’han acabat convertit en dogmes que cal seguir per tal de ser un bon músic. Afirmacions del tipus “he de fer notes llargues cada dia, he de fer tots aquests exercicis tècnics, he de tocar molt bé, he de portar-li aquesta peça tan difícil al profe la setmana que ve…”. I m’he oblidat que en aquesta vida no he de passar comptes amb ningú més que amb mi mateixa. I per tant, el que compta és que jo li trobi un sentit al fet de fer música i de tocar la flauta. Creure’m totes aquestes veritats absolutes m’ha portat a sentir-me com una ovella negra, fora del ramat i destinada per sempre a ser un músic mediocre. Però qui ho dicta tot això? Qui em diu que no hi ha altres maneres de viure la música i que el que necessito és escoltar-me i sobretot, sobretot, disfrutar del fet de fer música?
Com diu el Hal Crook, THE PROCESS IS THE THING.
30/3/09
10/3/09
El sistema educatiu finès
En castellà tenen la dita “más vale tarde que nunca”. Ahir vam començar, després de 5 mesos d’espera, el Pràcticum Erasmus. Som un grup de 5 estudiants erasmus, 3 alemanyes i 2 catalans (el Dani i jo). Vam estar parlant de com està organitzat el sistema educatiu finès i l’ensenyament musical. També vam intercanviar situacions, cadascú explicava com està el panorama educatiu al seu país. Vaig sortir amb molts dubtes i aquesta tarda m’he dedicat en exclusiu a buscar informació. El gràfic anterior mostra amb claretat el funcionament del sistema educatiu finès.
Si comencem a examinar-lo des de baix cap a dalt trobarem les següents etapes[1]:
- Educació Pre-primària (voluntària). Es realitza dels 6 als 7 anys. La participació en l’educació pre-primària és voluntària però les autoritats locals tenen l’obligació d’oferir aquest servei.
- Educació Bàsica (obligatòria). Dels 7 als 16 anys. Són 9 anys. L’educació, els llibres, el material, el menjar, els serveis sanitaris i el transport (per als que viuen a més de 5km) són gratuits. Seria l’equivalent a l’Educació Primària i ESO (tot junt), amb la diferència que a Finlàndia començen un any més tard l’escola.
- Educació Adicional Voluntària. És un any, i la poden realitzar els estudiants que vulguin complementar el seu coneixement i millorar les notes del seu certificat escolar.
- Educació Superior General Secundària. Es realitza entre els 16 i els 19 anys. Acaba amb els exàmens (Matriculation Examination) que permeten accedir als estudis superiors (Universitats o Politècniques). Seria l’equivalent al Batxillerat. Les classes s’organitzen sense divisió en nivells (1, 2, 3) ni en edats. Es pot realitzar en dos, tres o quatre anys. Hi ha criteris de selecció per accedir a aquests estudis, que depenen bàsicament de la nota que s’ha tret al certificat d’educació bàsica.
- Educació Superior Vocacional Secundària i Capacitació. La mitjana d’edat és entre 16 i 25 anys, tot i que no hi ha límit d’edat. Són estudis a temps complert durant 3 anys. Els criteris d’admissió els determina el Ministeri d’Educació, incloeixen tenir l’educació bàsica (amb un promig de totes les assignatures i èmfasi en la matèria rellevant), experiència laboral o tests d’aptitud. L’objectiu és donar coneixement i eines per aconseguir una competència vocacional i un potencial laboral. És bàsicament gratuita, però han de pagar els materials. Després poden triar educació superior en Universitats o Politècniques. Seria equivalent a
- Educació Superior. Consisteix en dos sectors paral·lels: Politècniques i Universitats. Les universitats es caracteritzen per investigacions cientìfiques i educació superior basada en aquestes. Les universitats tenen dos cicles: el Bachelor i el Màster. Les politècniques s’orienten en els requeriments de la vida laboral.
Com està organitzat l’ensenyament de la música dins el sistema educatiu finès?
La música s’ensenya de forma obligatòria en l’Educació Bàsica (veure pàg. 30, apartat 7.15, del curriculum) i en l’Educació Superior General Secundària (veure pàg. 174, apartat 5.17 del curriculum).
A part, trobem l’Educació Bàsica en Art. Està orientada a l’art i és progressiva d’un nivell a l’altre. Ensenya habilitats d’expressió i capacitatats per poder accedir a l’educació vocacional, politècnica i universitària en qualsevol forma d’art. La participació és voluntària i no és gratuïta. Les autoritats locals que decideixen oferir Educació bàsica en Arts reben ajudes del govern. Hi ha 88 Instituts Musicals i 23 escoles en les altres arts.
L’objectiu i els continguts de l’Educació Bàsica en Art els determina
Els Instituts Musicals abans mencionats són els Conservatoris, que serien l’equivalent a un pack: escola de música + conservatori. Per posar un exemple, explicaré què es pot estudiar al conservatori de música de Hèlsinki (mirar gràfic al document explicatiu del conservatori).
Pels més petits, tenen l’Escola Bressol de Música. Aquí es desenvolupa el sentit de la melodia i del ritme cantant, jugant, escoltant música i movent-se, per tal d’aconseguir que els nens tinguin interès cap a la música. L’edat és des dels 3 mesos fins als 7 anys, i no hi ha exàmen d’admissió.
Després hi ha els Grups Preparatoris. Són entre els 5 i 7 anys, i no durenmés de dos anys, després dels quals es fa l’exàmen per entrar a l’Escola de Música.
Dins l’Escola de Música, hi ha dos nivells:
- Nivell inferior. S’ensenya a instrumentistes i cantants fins als 16 anys, a través de classes individuals (1h a la setmana), teoria i història de la música (1h a la setmana). Fan música de cambra, orquestra i cor.
- Nivell superior. S’ensenya als joves instrumentistes i cantants entre 16 Ii20 que han completat amb èxit els estudis en el nivell inferior. Inclou l'estudi individual d'instrument(1h setmana), segon instrument (30 min setmana), teoria i història de la música/solfeig (60-90 min setmana) i participació en música de cambra, orquestra o cor.
Un altre apartat és l’Educació per Adults, entre 18 i 30 anys. Per als que volen complementar els seus estudis per tal d’aplicar als estudis vocacionals.
Després trobem l’Educació Superior Vocacional Secundària, especialitzada en Música, per a estudiants preferiblement entre 16 i 20 anys. Per als que volen dedicar-se professionalment a la música. La durada és de 3 anys (120 crèdits). El curriculum consisteix en classes individuals d’instrument, solfeig, teoria musical (inclou anàlisis, composició…), pràcticum, orquestra, cambra, cor, direcció i crèdits optatius. Inclou periodes d’aprenentatge en llocs de treball (pràcticum). Aquests periodes estan orientats i supervisats, I és on l’estudiant demostra les habilitats I competències en situacions de treball. Els estudiants que completen aquesta etapa poden aplicar per l’educació superior (universitat, acadèmia de música). És el requeriment mínim per treballar de músic.
En aquest link trobareu més enllaços a altres conservatoris de Finlàndia. Molts d’ells estan només en finès, però d’altres tenen petites seccions en anglès. Els que he llegit jo coincideixen amb el conservatori de Hèlsinki pel que fa a cobrir les necessitats d’escola de música (educació pels més petits i per músics amateurs) i de conservatori (preparar per a entrar en la universitat o acadèmia de música).
Al final de la cadena trobem
Mira si és tan interessant el tema que porto 4h enganxada davant l’ordinador. Per avui ja n’hi ha prou. Avui ha nevat molt, tot està blanc. Avui m’han dit que no podré tocar a l’orquestra de Soundpainting a la primavera i a l’estiu, ja que no hi ha suficient pressupost per pagar-me un curs avançat. Així que al juny tornaré a Catalunya.
Ja seguiré explicant més coses sobre l’educació musical finesa.
Fins aviat!
[1] Informació extreta de la web de
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
