Quan vaig rebre el mail de la SibA* informant-me que feien un curs de Soundpainting, el primer que se’m va passar pel cap va ser una barreja artística entre pintura i música. Aleshores vaig recordar un concert que vam fer l’Anna Belmonte i jo a Lliçà de Vall fa poc més d’un any, on tocàvem duos de flauta i saxo i amb els peus descalços sobre cartolines amb pintura anavem fent dibuixos simultàniament, alhora que el públic podia deixar còrrer la imaginació dibuixant el que volguéssin (havíem col·locat papers i colors entre les cadires per a aquest propòsit).
Però de vegades la intuició falla. El Soundpainting és Life composition com diuen en anglès. O sigui, composició en directe. Per a que us feu una idea de què va el tema: tenim una orquestra i un director que, en comptes de dirigir una partitura, dirigeix-composa a través de gestos (i, evidentment, sense partitures). Quan fas soundpainting has de pensar en Qui, Què, Com i Quan. La resposta a aquestes preguntes es materialitza amb els gestos, que poden significar: tocar tots junts, una nota llarga, pianíssimo, ara. O bé, tocar només el vent fusta, moltes notes curtes i agudes, entrar poc a poc. Hi ha infinitat de combinacions possibles. Així, el compositor-director va creant l’obra en el mateix moment, escoltant el material que l’orquestra li ofereix i conduint-lo.
No només és música, també hi cap dansa, teatre, arts visuals i electrònica. En paraules wagnerianes, és una obra d’art total. A més, hi ha interacció amb el públic. El compositor-director pot girar-se cap al públic i demanar gestualment que cantin, es moguin o piquin de mans. Es trenca la barrera solemne i rígida entre músics i públic. Per fi un concert en el que el públic no és un element a part, que resta passiu fins al final. Alessandro Baricco, l’escriptor de El alma de Hegel y las vacas de Wisconsin, estarà content si coneix aquesta disciplina. Per què? Doncs perquè en aquest llibre defèn la tesi que la música clàssica actualment es troba en un punt mort, que els músics “clàssics” d’avui en dia no tenen en compte el context contemporani i segueixen reproduint esquemes clàssics de concert, on el públic és un element passiu, on la música ja no té el sentit original que podia tenir quan es va crear, on, en definitiva, la música clàssica no deixa de ser una utopia transitòria.
A més de trencar la muralla entre músics i públic, el soundpainting trenca amb diversos tòpics de la tradició musical occidental. Comencem per la disposició dels músics, que ja no es separen per timbres. Com el director té gestos específics per a cada timbre, no cal que aquests estiguin sentats tots juntets com si fóssin un ramat d’ovelles. És més, el director-compositor busca la heterogeneïtat tímbrica i disciplinària (actors, músics i ballarins es troben al mateix espai). En segon lloc, no existeixen els errors. Quan algú s’equivoca i no respòn al gest del compositor, té la obligació de continuar amb l’error. El compositor ja s’espavilarà per aprofitar aquest nou material. A mi, aquesta concepció em fa sentir lliure. Tota la vida que els professors d’instrument et fan sentir malament quan t’equivoques i de cop et diuen que no, que dels errors s’aprèn. I, de fet, és allò més natural. Com podriem aprendre a viure sense equivocar-nos? Hi ha algú que neixi perfecte? És més, hi ha algú que hagi arribat a la perfecció al llarg de tota una vida? En tercer lloc, es barrejen tots els estils musicals que es vulguin. Cada estil té un gest diferent, i el compositor els pot utilitzar lliurement. Així, en un concert es poden escoltar pinzellades de folk, jazz, clàssica, rock…Finalment, és, en paraules del Dani, un joc. Un joc perquè el compositor juga i els músics (i ballarins i actors…) juguen, improvisen, escolten atentament el que passa.
A nivell pedagògic ofereix moltes possibilitats de treball amb nens i joves. Pot ser molt útil a l’hora de jugar, precisament, amb els instruments, amb els recursos que ofereixen. Pot servir també per perdre la por a equivocar-se, per explorar la creativitat (els estudiants poden tocar i poden dirigir també), per aprendre a escoltar-se uns als altres. Pot servir per a que els estudiants vegin les varietats sonores que el seu instrument ofereix.
A mi, personalment, fer el curs d’iniciació al Soundpainting amb el seu creador (Walter Thomson) i acabar la setmana fent un concert a la Helsinki Design Week m’ha fet pensar, m’ha fet disfrutar i m’ha servit molt. He trencat una barrera, he anat fins al final de la meva curiositat. Des de llegir el mail i pensar que era música i pintura fins al concert. He trencat prejudicis també. I m’ha fet pensar en les possibilitats infinites que tenim al nostre abast per conèixer coses, per descobrir, per aprendre. Qui millor que cadascú de nosaltres pot aproximar-se a l’altre, a allò desconegut? I, sobretot, per què no començar a trencar tòpics que tots tenim arrelats?
*Abreviació de Sibelius Akatemia.
