A contra corrent

Experiència 1. Són les 9 del matí i ens trobem a la classe de Body Mapping, una assignatura enfocada a conscienciar-nos sobre la relació entre el cos i l’instrument. Avui hem de tocar algún fragment davant dels altres. La profe (Liisa Ruoho, flautista finesa) pregunta “Qui més vol sortir a tocar?”, i jo aixeco la mà. Agafo les partitures de Cafè 1930 (de La Història del Tango, de Piazzolla) i surto davant les companyes. Toco la primera part. Paro. La Liisa em pregunta què m’ha semblat i jo sóc sincera, no m’ha agradat, l’afinació era imprecisa i el so no era homogeni. Mentre tocava estava preocupada pensant en això i cada cop estava més nerviosa pensant en que els altres m’estarien criticant. L’entusiasme del principi s’ha transformat en decepció. On ha quedat la música? Si jo m’estic jutjant mentre toco, qui s’encarrega de transmetre la música al públic?

Experiència 2. Són les 7 del vespre i ens trobem a la Sala d’Actes. Avui fem el concert final de l’assignatura Performance and Study Coaching, destinada a millorar en el procés personal d’estudi de l’instrument per tal de tocar en concert amb seguretat. Avui toquen tres trompetistes, una violinista i jo. Sóc la última. En el seu dia vaig decidir que no volia tocar una peça clàssica, ja que aquest any no he fet classes d’interpretació clàssica, sinó que he dedicat tot el curs a endinsar-me en el món de la improvisació i el jazz. Quan arriba el meu torn agafo la partitura d’Armando’s Rumba (de Chick Corea), i surto a l’escenari juntament amb el Dani (piano) i Kimmo (contrabaix). Abans de començar m’imagino a la plaça de la Virreina, a Gràcia, una tarda d’estiu, amb els amics, una guitarra rumbera i una cervesa a la mà. Em sento relaxada i amb ganes de començar. Toquem la peça i la disfruto, i no m’importa si estic afinada, si m’equivoco en alguna nota o si en algun lloc el so no és perfecte. Tampoc em preocupa el fet de no dominar el llenguatge del jazz. Hi ha alguna cosa en la música que pot més que tot això, que m’arrossega a una altra dimensió i fa que per sobre de tot estigui disfrutant.

Tocar en concert és un acte de desprendiment d’un mateix, hem de poder oblidar com és la nostra tècnica i concentrar-nos en la música. Cal adoptar una actitud professional i deixar el victimisme en un racó.

Però com és el procés que ens porta a gaudir mentre estem a l’escenari? Quins factors són importants a l’hora de fer música?

Ara és quan torno enrere en el temps, a la classe de didàctica. La Marisa Pérez ens deia que un concert es comença a preparar setmanes, mesos abans, a casa. Com? Com ha de ser aquest estudi? Partim de la base que la música és art. Si acceptem aquesta premisa, veiem que és essencial donar-li un sentit únic, personal i intransferible al material que tenim entre mans. En una paraula, necessitem fer nostra la música que estem tocant. Cal comprendre l’estructura, l’harmonia, els canvis de caràcter que hi ha. I un cop tenim aquests ingredients, posar-li les espècies, el toc personal. Aquí és on intervé la imaginació per comprendre la peça que toquem, ja sigui a través d’històries, persones, colors, textures, sabors, instruments...Si comprenem tot això, la tècnica ja ve pràcticament sola. És a dir, que serem nosaltres mateixes les que veurem quins punts cal treballar i dissenyarem els nostres propis exercicis.

La tècnica és important, però ha d’estar al servei de la música. Tinc els meus dubtes que practicar so i escales amunt i avall cada dia sigui la causa de poder tocar bé una peça en un concert. Qui millor que una mateixa sap el que necessita millorar? Per què seguir uns llibres de tècnica que han estat escrits fa 100 anys? És més, diria que el fet d’obsessionar-se amb una bona tècnica pot ser un motiu per oblidar el més important, que és fer música.

Ens han insistit molt en fer escales i notes llargues, però algun cop ens han dit que si trobem l’equilibri corporal (si relaxem la nuca i la mandíbula, si pensem en la columna i en la cadera, si pensem en la ressonància nassal i relaxem les espatlles, per posar algun exemple) el so pot millorar immediatament? Algun cop els professors de conservatori ens parlen de la relació directa que hi ha entre comprendre el funcionament del cos amb obtenir uns resultats musicals?

També hi ha un altre aspecte que és important a l’hora de gaudir de la música, i és el fet de compartir-la. Tocar amb companys, analitzar música conjuntament, fer jams sessions improvisades, escoltar a les amigues i comentar-se coses mútuament. Escoltar i no jutjar, veure els altres com oportunitats per crèixer junts i no com a competència. Volia comparar dues experiències per tal d’exemplificar el que dic. La primera, una acordionista que està acabant el màster d’interpretació. M’explica que es passa moltes hores al dia sola, tancada a l’habitació, estudiant. Quan té concerts, també està sola i no té ningú per anar després a comentar la jugada. La segona, un noi que fa música de forma amateur, té el seu grup de punk-rock i toquen versions pels pobles. M’explica entusiasmat que fer concerts, per ell, és una experiència sobretot per disfrutar fent música amb els amics. Quin dels dos disfruta més fent música? La primera té una tècnica brutal, el segon demana disculpes per l’afinació abans de començar el concert.

No tinc la resposta a totes aquestes preguntes, ni la vull tenir. He tingut durant massa temps respostes a preguntes que ni tan sols m’havia formulat. Respostes que s’han acabat convertit en dogmes que cal seguir per tal de ser un bon músic. Afirmacions del tipus “he de fer notes llargues cada dia, he de fer tots aquests exercicis tècnics, he de tocar molt bé, he de portar-li aquesta peça tan difícil al profe la setmana que ve…”. I m’he oblidat que en aquesta vida no he de passar comptes amb ningú més que amb mi mateixa. I per tant, el que compta és que jo li trobi un sentit al fet de fer música i de tocar la flauta. Creure’m totes aquestes veritats absolutes m’ha portat a sentir-me com una ovella negra, fora del ramat i destinada per sempre a ser un músic mediocre. Però qui ho dicta tot això? Qui em diu que no hi ha altres maneres de viure la música i que el que necessito és escoltar-me i sobretot, sobretot, disfrutar del fet de fer música?

Com diu el Hal Crook, THE PROCESS IS THE THING.