Cottage

"17.50h, estació de tren de Hèlsinki. L’aventura comença. Ella truca per saber on estan, només falten 10 minuts per a que surti el tren. Ells estan arribant. Quan es troben, el Jordi comenta que s’ha oblidat la roba interior. Ella riu, com pot ser tan despistat? Un moment…o no! Ella també se l’ha oblidat! L’Albert riu, però ell s’ha oblidat el menjar. Tenen deu minuts per anar a buscar el que necessiten a les tendes de l’estació abans que surti el tren. Després d’aconseguir un parell de mitjons i algo de menjar pujen corrents al tren (sense comprar els bitllets).

Allà està esperant el Jean. El viatge transcorre entre rialles, vi de bóta i jocs de cartes. Quan arriben a Tampere una suau pluja els dóna la benvinguda a través del fals sostre de l’estació. Canvien de tren, en direcció Jämsä. Aquesta vegada van directament al bar. Tan intensament estan vivint el moment, immersos en l’ambient del tren i el sabor de la cervesa, que s’obliden de baixar a Jämsä, destinació final on es troba el cottage en el que passaran el cap de setmana. Més rialles. Un home –finès- s’ofereix a ajudar-los, i després de parlar amb el conductor, els explica que poden baixar a la següent parada (Jyväskilla) i agafar el tren que va en la direcció contrària. Arriben a l’estació i canvien d’andana. Tornen a canviar d’andana. I finalment agafen el tren. Aquesta vegada ja no hi ha equivocacions.”

Així començava el cap de setmana. Ens hem trobat amb la gent que vam fer el curs de finès a Rovaniemi, recordeu els primers posts del blog? Hem llogat un cottage (que és una caseta rústica de fusta, situada al bosc, al costat del llac, amb sauna i barques) al mig de Finlàndia i hem passat allà un parell de dies. Érem vint-i-dues persones. Valoro positivament aquesta experiència per diferents motius.

En primer lloc perquè he rigut molt. Hi ha hagut molts moments de fer el pallasso, de fer tonteries, de deixar-se anar, amb persones que m’han fet sentir com a casa, i han fet (hem fet) que el temps passés volant. En segon lloc per l’autogestió, ja que no hem necessitat cap coordinador general per organitzar el cottage, cadascú ha posat de la seva part (evidentment alguns han fet més que altres), i hem compartit tot el que teniem. En tercer lloc perquè hem prescindit de coses materials ja que no teniem ni dutxa, l’aigua de la sauna venia del llac, el lavabo era a les fosques i d’aquests arcaics que no tenen ni cadena i molts dormien a terra. I finalment perquè he provat noves experiències, i això sempre està bé: he anat en canoa en un llac a Finlàndia i he provat la sauna mixta.

Streptococcus i trasllat

Es comença a notar el fred i la foscor. Estem a 5 graus i a les 5 de la tarda és fosca nit. Circumstàncies perfectes per a que els bacteris saltin d’un cos a un altre mentre fas el cafè. Són molt espavilats, els bacteris. Només amb l’aire i una curta distància ja en tenen prou. Qui haurà sigut? No paro de preguntar-m’ho. Qui m’haurà passat l’streptococcus tipus A, que és el bacteri encarregat de produïr inflamació a la gola o, el que és el mateix, amigdalitis? No aconsegueixo esbrinar-ho, però el fet és que porto des del dijous trobant-me malament i ahir el doctor em va dir que fes repòs durant tres dies, begués molt líquid i prengués antibiòtic. Així que jo, encantada. Tenir tot el temps del món per estar per casa sense obligacions, per mirar com es fa de dia (si vull, sinó corro la cortina), per fer les siestes que vulgui, per mirar pel•lícules, llegir, pensar.

L’inconvenient, és clar, és que em costa parlar, tocar (la flauta), beure i menjar. La gola se’m asseca moltíssim, i com que no vull empassar saliva perquè em molesta molt, el que faig és que quan ja no puc més bec líquid. Cada dia bec una mitja de 3 litres (no diré de què!). Quan dormo estic constantment aixecant-me a beure aigua i treient les mucositats per diferents vies. Tinc ganes de poder dormir 8 hores en condicions!

Quines pel•lícules he vist? Us faré una mica de crítica cinematogràfica. Avui he mirat El color púrpura o, el que és el mateix, dues hores i mitja amb les emocions a flor de pell. Pels qui no hagueu vist aquest clàssic, us l’hiper-recomano. És del tipus Como agua para chocolate o Tomates verdes fritos, pel•lícules que, per molt llargues i generacionals que semblin, quan arriba el final encara voldries veure’n més. Està ubicada a principis del s.XX a EEUU. Reflexa el masclisme i el racisme, però també l’amor i la dignitat. Com pot ser que a una dona negra li caiguin 8 anys de presó per negar-se a ser la criada d’una dona blanca? Com pot ser que una dona blanca se senti atacada per homes negres quan aquests només estan intentant ajudar-la? Com pot ser que un home maltracti a la seva dona i es senti després com un gosset al costat de la seva amant? Com pot una dona aguantar tota una vida al costat d’un home que la maltracta, i esperar fins a que la evidència ja no pot ser més evident per posar “els punts sobre les IES”?

Més pel•lícules: El Milagro de Anna Sullivan. Un altre clàssic que, en aquest cas, mostra la força de l’educació. Perquè mostra el tòpic que el mestre ha de comprendre l’alumne i buscar tots els recursos inimaginables per a que l’alumne pugui aprendre. Perquè tracta el tema de les discapacitats no com un problema sinó com un fet més que s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar el model d’ensenyament-aprenentatge. I, per últim, perquè l’Anna no es conforma en aconseguir disciplina per part de la seva alumna, sinó que li vol donar les eines per arribar a l’autonomia, vol que comprengui el significat del llenguatge (és boníssim quan el pare diu “el aseo está cerca de la perfección” i ella li contesta “el aseo no está cerca de nada! La obediencia sin comprensión también es ceguera.”).

Pel que fa a llibres estic amb Krishnamurti (Sobre el amor y la soledad) i E. Herrigel (Zen en el arte de tiro con arco). Porto tota la vida intentant llegir un llibre i després un altre però no puc. Necessito sempre tenir dos entre mans com a mínim! Els trobo tan interessants els dos que vaig combinant la lectura. Estic arribant al Nirvana amb aquests llibres! És broma, però si que estic canviant una mica la perspectiva. M’estic adonant –suposo que això és un procés gradual i progressiu- que la ment funciona de manera que sempre vol la nostra atenció, i de vegades els pensaments que tenim no són gaire productius, o fins i tot perjudicials. Des de les filosofies orientals el que es sol dir que vivim esclavitzats per la ment, i potser si que és cert. No us vull donar la txapa amb el tema que, tot i que jo el trobo molt interessant, sé que a molts de vosaltres potser us aborreix o penseu de forma totalment oposada. Només dir que sóm el que pensem i sentim el que pensem. I si arriba un punt en que els sentiments d’angoixa es repeteixen sovint i veus que els pensaments sempre acaben portant-te al mateix lloc, finalment penses en alguna manera d’enfocar diferent, en canviar la perspectiva. Aquí és on estic. A veure què passa!

Fins aquí l’streptococcus. A partir d’aquí el trasllat. He trobat una habitació a Clavis, que és la residència pels estudiants de la SibA. És petita, però té lavabo i cuina. Pago un lloguer econòmic per ser Hèlsinki i puc anar caminant a l’escola (està a un quart d’hora). L’edifici té sauna, rentadora (per només 1€, no m’ho puc creure!), aules per estudiar (amb piano i tot!), internet (només al menjador), i fins i tot habitacions amb trastos vells que pots aprofitar en cas que necessitis, per exemple, una torradora. Dijous faré el trasllat. Com són les coses, fa una setmana pensava que al novembre compartiria pis amb el Raymond, un anglès de 60 anys. Si hagués estat així, estic segura que només amb dir-nos bon dia ja li hagués passat l'streptococcus!